ruta pel massis Garraf des de Vallirana (petit recorregut per una part de la meva vida)

...Una mica d’història...

Aquesta vegada no escriuré sobre la història del lloc, ni de les civilitzacions, sinó sobre la meva pròpia història, ja que aquesta ruta és un recorregut per una petita porció del massís del Garraf, la banda que toca a Vallirana, el meu poble natal, i per on jo vaig fer les meves primeres passes de ben petit.

Durant ben bé 20 anys ha estat el lloc per on he caminat, jugat, corregut, rodat amb aquelles bicis d’un sol pinyó,... tot plegat ple de bons records.

Sobre la ruta

Es pot fer tant a peu com amb BTT, tot i que jo he optat per la primera opció atès que volia assaborir bé cada racó. Si es fa en bici el recorregut es pot ampliar ja que les opcions són innumerables. No hi ha forts desnivells però hi ha trams molt pedregosos que incrementen la duresa. Són uns 18 km amb uns 750m. +.
 
Vallirana


El topònim Vallirana es pot remuntar al període romà. Deriva de l’antropònim Valerius més una terminació que indica pertinença. Possiblement el propietari d’una vil.la o fundus del Baix Imperi.

carrer Major (actual N-340)


Situat entre les muntanyes de l’Ordal i el Garraf d’origen calcari li donen un paisatge Càrstic. El poble ha crescut molt en els darrers anys com a zona residencial. Als afores, muntanya endins, podem trobar moltíssimes barraques, forns de calç, pous, coves i avencs.

Des de la creu de la Selva Negra es pot veure la muntanya que ha estat el meu bressol i on vaig viure d'ençà que vaig néixer:


creu de la Selva Negra

(actualment)
 
Breu reflexió...
 
Sento molt de nerviosisme pensant si seria capaç de recordar els camins. És sorprenent com després de 15 anys sense anar-hi, a cada passa que faig, afloren moltíssims records i imatges que donava per esborrats de la meva memòria.
 
mapa manuscrit de la ruta
 
És com un viatge al meu passat. De fet, la ruta m’ha servit de reflexió per adonar-me’n de tot el camí fet a la meva vida i que el temps transcorre molt ràpid, tant, que fins ara no m’havia aturat a pensar que ja porto molts anys al món...

A les fotos un es veu més envellit però com és gradual, t’hi vas acostumat i dones per fet que sempre has estat així. Però quan camines per allà on ho feies de petit i te n’adones que moltes de les persones que t’envoltaven ja no hi són, que ja no ets tan petit, que tard o d’hora et pot tocar el rebre, acabes sentint tristesa perquè te n’adones que som fràgils, volàtils.

Iniciem la ruta...

Només començar, es passa pel darrera de Can Rovira, un dels masos més antics del poble: al fogatge de 1533 ja hi figura un Antoni Rovira.

mas de Can Rovira
Tot Just després, es troba una de les moltes barraques de vinya que trobarem pel camí. Són construccions rurals de pedra seca que servien d’aixopluc, per guardar eines o bestiar, entre d’altres. En podem trobar per tot l’espai mediterrani d’Europa i altres àrees on hi hagi abundància de pedra.


barraca de Vinya a Can Rovira


Passades les casetes d’en Muntaner comença l’ascensió al pla d’Ardenya, un altiplà que es troba a uns 450 metres d’altitud. Part del camí passa al costat de la pedrera i cal anar amb molta cura.


Les pedreres L

Quan un porta tota la vida sentint les sirenes similars a les d’un atac aeri amb les posteriors detonacions que feien vibrar el vidres de les cases a molts quilòmetres, s’hi acaba acostumant i pensa “una explosió més de la pedrera”


semàfor a dalt de la pedrera per a descarregar els camions


Però quan un acaba tenint una mica d’ús de la raó i descobreix l’enorme excavació, nota com l’envaeix un sentiment de pena i ràbia en veure com estan destrossant la muntanya. Sempre recordaré el dia que vaig veure un mapa del municipi on sortia la zona extractiva.

Si pensava que el forat era gran, quan vaig veure tot el que tenien previst foradar, no vaig ser capaç d’entendre com es podia permetre allò. Sentia por pensant que tots aquells llocs on jugava i havia passat bons moments, desapareixerien L


Avui dia, part del massís està integrat parcialment al Parc Natural del Garraf i al Parc d’Olèrdola, però la degradació continua...


Continuem la ruta...

Al pla d’Ardenya em vaig trobar amb una curiosa construcció que no em va deixar de sorprendre quan vaig mirar pel forat del pany.


No ens podem deixar anar per les primeres impressions perquè el que pot semblar un aspecte precari i malmès, és un confortable cau J


Després d’admirar com la natura recupera el seu espai i recordar que aquí venia de petit cada hivern quan queien els primers flocs de neu, segueixo el camí que em porta cap al Mas de les Fonts, el PR-C 160

mas abandonat al pla d'Ardenya
Al Mas de les fonts veníem a sovint a collir l’aigua de la font. Pujàvem amb Seat 124 i mentre els pares emplenaven les garrafes, jugaven pels humits boscos. Cada hivern pujàvem també a collir molsa per fer els pessebres i grèvol per guarnir les cases.

Mas de les Fonts

Em va fer molta gràcia veure que a data d’avui, tot i haver aigua a les cases, encara hi ha gent que s’abasteix per a tota la setmana.


Quan estava aturat fent una foto al Puig Vicenç (469m) em vaig trobar amb un altre muntanyenc. Collons de Déu!!! Però si és en Micki!!! Antic company d’escola que feia la ruta a la inversa i a qui feia més de 15 anys que no veia!

Joan X i Miqui :)
Després de passar-nos els telèfons vaig continuar cap a la Penya del Moro. El nom no sé si li ve de moro dels que venen al país o de moro que me mato si caic. Les vistes de la Penya són magnífiques. De jovenets veníem aquí a veure les postes de sol i com s’encenien les llums de les grans ciutats de la part metropolitana sud. Quins moments...

Puig Vicenç (469m.)


panoràmica des de la Penya del Moro
Aquí vaig passar una estoneta assegut, en silenci, sense paraules...

Joan X a la Penya del Moro
El lloc és idoni per assaborir les cireres de pastor, fruït que dóna l’arboç. M’encanta menjar els fruïts dels boscos i veure aigua de les muntanyes. Em nodreixo de la mateixa terra que estic trepitjant.



Uns autoretrats per recordar el moment J L’ombra que s’esvaeix sense deixar rastre, és com el nostre pas per la vida. Al final de la crònica he penjat un video tret de la xarxa que per una banda et fa plorar, però per l’altre et dóna moltes forces per viure i gaudir. Mireu-lo perquè val la pena.

autoretrat
barraca de vinya a la Penya del Moro

Una vegada carregades les piles vaig continuar pel PR-C-162. Aquest camí  passa per la part alta de Torrelles de Llobregat i porta cap al Puig Vicenç.


Torrelles de Llobregat
Poc abans de fer aquest cim, vaig agafar un camí pedregós que baixa cap a la Vall d’Arús. Tota la vessant de la muntanya està farcida de pi blanc de 2-3 metres d’altura, fruït de la lenta recuperació dels incendis.

baixada cap a la Vall d'Arús

3 pins supervivents de l'incendi
La ruta és circular però arribat a un antic forn de calç faig un petit desviament per anar a visitar un altre indret especial.

forn de calç


Ben aprop hi ha unes mines de guix que podien haver estat un polvorí durant la guerra civil.

foto extreta de http://www.espele.net/Mines/Bogunya/bogunya.html

Els lladrucs dels gossos ens indiquen el bon camí. És Can Bugunyà, un antic casal i actual residència-escola i club d’ensinistrament caní.


Quan arribo als monumentals plataners, agafo un petit corriol cap a l’ermita de Sant Silvestre.


Em va cridar l’atenció un talús ple de forats i teranyines. És com un macro-complex per a aquests bitxos.


Després de veure tanta vida arribo al que fou l’hort del meu pare, on abans de morir va passar els seus últims dies...

l'hort on el meu pare va passar els seus darrers dies...

Fins i tot, el fort i centenari roure que presidia l’entrada ha mort també. Unes fortes ventades el van fer caure. Qui ho diria quan ens enfilàvem de petits. I qui ho diria que tornaria a ser-hi allà després de tant de temps...





A escassos metres es troba l’ermita de Sant Silvestre. D’estil pre-romànic i documentada el 904, va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat.

Sant Silvestre


Si en aquell moment estava trist, quan vaig veure la degradació que ha patit, vaig maleir els ossos dels qui l’han destrossada. Abans era així:

Sant Silvestre anys enrere

 Era un lloc d’aplec, on es feien butifarrades populars o les famílies passaven el dia. Ara és un lloc totalment abandonat.

Després d’estar pensant una estona i de convèncer-me a mi mateix que el pas del temps és ineludible, vaig ratificar-me en el pensament que s’ha de viure al màxim, aprofitar qualsevol petit moment. No serveix ni el passat, ni el futur, només el present. Un carpe diem amb una mica de cordura i endavant que són dos dies!!!

Retorno cap al pou de glaç per a fer la darrera ascensió del Serral del Suro i baixar cap al lloc d’origen. A mig camí em trobo amb la darrera barraca de vinya.

barraca de vinya entre Can Bugunyà i el Mas de les Fonts

 Una vegada dalt del serrat del Suro, baixo fins a retornar allà on havia començat.

Vallirana a l'arribada

Podria escriure milers de paraules per intentar reflectir la sensacions i records intensos revifats en aquesta ruta però, tot i posar-li molta força, mai es pot trametre amb fidelitat el que un pot arribar a sentir. Manquen paraules.

Us recomano que veieu el video que hi ha a continuació Ahora que he muerto.

Una abraçada.
 
Joan X






DADES TÈCNIQUES I D’INTERÈS


(click per descarregar track + dades de cicloide.com)

(click per descarregar track + waypoints de wikiloc.com)

desnivell acumulat: 733 m.   IBP Index: 65 CB   18,3 km



Enllaços de rutes properes de la FEEC (Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya)


PR-C 161   14’000 km    ruta de la torrassa     
 




gràcies per la vostra atenció!


15 comentaris:

  1. joan,me he emocionado mucho con esta historia tan real... la vida pasa muy deprisa ,pero los recuerdos siempre perduran en nuestras mentes y almas hasta el resto de nuestros dias . una historia preciosa que me he leido de principio a fin.un saludo ,nos vemos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por leerme Ginetas y por el comentario. Si que pasa rapida la vida, si; y son tantos los recuerdos que es necesario avivarlos de una manera o otra porque mientras sintamos, estamos vivos.

      Un abrazo!

      Elimina
  2. Joan, no se si la ruta, "la de veritat" la que faria quelcom altre, pagaria tant la pena de fer, ja que li mancarien els sentiments i el records, de lo que si estic segur, es que seria completament diferent. Eixa ruta que descrius, nomes la podies realitzar tu, i potser si la tornessis a fer, ja seria un altre ruta també per a tu. Jo, també m'he emocionat mentre anava avançant en la lectura.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Francesc. Tens raó pel que fa a la ruta de veritat i a la forma de viura-la i sentir-la. Jo crec que cadascú té la seva pròpia ruta. Alguns trams poden ser compartits amb la d'altres persones i cadascú la viurà a la seva manera. És una ruta viva, ja que tot i que els records són latents, es pot alimentar encara més. Afegir noves i boniques circumstàncies, que d'aqui a uns anys seran part del passat i en aquell hipotètic present, s'haurà vist enriquida novament.

      Una abraçada i força i salut per les terres valencianes,

      Elimina
  3. noi tu si que sabes escribir y llegar a la gente el lo mas profundo,has tocado temas muy pero que muy importantes que a las personas de a pie se les pasan sin darse cuenta.
    el que tiene un pasado siempre tendra un futuro de eso estoy bien seguro,yo mismo soy fiel a mis recuerdos y vivo de ellos,ellos alimentan una sed que sacia todo lo malo que tenemos a nuestro alrededor.
    el video, ay el video pues no lo he pensado veces,cada vez que salgo por la puerta nunca dejo de darles un beso a los que mas quiero,y cuando cada mañana vuelvo y entro en casa y me llega ese olor tan caracteristico que tienen todas las casas cuando la gente duerme.entonces yo vuelvo a besar a los que mas quiero.
    un abrazo joan y mil gracias por esta aventura tan bonita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que es cierto que para trazar un futuro hay que recordar el pasado, y que mejor manera que alimentarse de esos recuerdos para saboreemos mejor nuestro presente. Lo de les besos y lo del caliu hogareño me es tan familiar :) Gracias a ti tambien por leerme y por compartir tambien tus vivencias, que nos sirven tambien de referente a la hora de hacer. Un fuerte abrazo Juan.

      Elimina
  4. Cuando e acabado de leer tu crónica me e ido corriendo al comedor a darle un beso a mis peques... como sabes tocar nuestros sentimientos Joan, en mi caso un poco ocultos, mas de lo que me gustaría porque llegar a casa y que corran los enanos a abrazarte no tiene ni nunca tendrá precio.
    Que decir de tu ruta, volver a vivir tus experiencias pasadas solo con lo que la vista te alcanza, ya sea mediante el medio natural, las construcciones e incluso personas! como tu ex de clase. La lástima la degradación de la zona con la cantera, el incendio, matorral bajo ains! y la dejadez de las construcciones que por lo que veo el abandono de la ermita de Sant Silvestre viene de lejos ya que en la foto antigua también se ve destrozada, por lo que tendrás que maldecir los huesos del tiempo y de la administración competente jejej.
    Una duda que no entiendo del texto Joanet... si por un lado relatas que hay que aprovechar cualquier pequeño momento, no sirve el pasado ni el futuro, solo el presente... porque comentas también que son tantos los recuerdos que son necesarios avivarlos de una manera u otro para saber que estamos vivos!... Se puede contar con el pasado?... que marrón jejej. Saludos company!

    ResponElimina
  5. Hola J. Coswor,

    La expresion "no sirve el pasado ni el futuro, solo el presente" se refiere a que lo que realmente cuenta es sentirse vivo en el presente. Es mas una expresion de fuerza, de deseo de sentirse bien y de vivir. No es una recuncia expresa al pasado. El pasado de por sí no nos tiene que servir únicamente para generar recuerdos y´solo vivir de ellos, nos tiene que servir para vivir con mas fuerza el presente; tanto el pasado malo como el bueno. El futuro es incierto, nunca sabemos si vamos a vivir lo suficiente o de manera digna, vivir nosotros o los nuestros. Eso asusta pero nos tiene que dar mas fuerzas para vivir el presente, para aprovecharlo. El pasado nos sirve para trazar el futuro en la medida que seamos dueños, pero es el presente el que nos lleva a el.

    No se si te aclarado o te he liado mas :) Es mi manera de expresar que hay que aprochechar el tiempo, tomar consciencia de que tenemos lo mas fundamenta: la vida, tanto la nuestra como los que mas queremos. Y a partir de ahi, sentirnos el maximo posible de bien y de aprovecharlo. Un carpe diem con un poco de cordura no se refiere a una vida loca, desmesurada, despreocupada. Sino a disfrutyar con intensidad lo que tenemos.

    No te imaginas lo que emocionan vuestros comentarios. Y si has sentido esa necesidad, eso no tiene precio. Solo por eso ya vale la pena la cronica. El dia a dia no sume muchas veces en el olvido. Lo unico que hace falta es de vez en cuando, una pequeña parada a pensar lo que tenemos para valorarlo. Yo a veces caigo en el olvido, me quejo porque no puedo hacer deporte porque me duele la espalda, cuando lo que tendria es que estar agradecido por poder caminar. El dia a dia nos entela y no nos deja ver. No siempre es facil: en el trabajo, los niños, hasta la propia pareja (valga hombre o mujer) nos puede producir preocupaciones. Muchas veces los que mas queremos son los culpables. Es en ese preciso momento cuando hay que pararse a pensar en lo que tenemos y cuanto lo queremos, y disfrutar de ello. No es facil, pero merece la pena.

    Bueno Coswor, creo que podria haber escrito todo esto en una cronica. Por dios! ;)

    Un abrazo muy fuerte y gracias por tu comentario.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es de agradecer toda esta crónica tan solo para aclararme un tema personal, eso dice que lo que comentas aquí lo haces con ganas. Gracias amic meu! Gracias por aclararme el tema del pasado... aunque e tenido que leerlo dos veces jejej lo e entendido, el pasado cuenta para vivir el presente con mas vitalidad, la que a veces nos falta, aunque como comentas no solo podemos vivir de ello. Y es cierto porque yo personalmente quiero vivir el presente haciendo lo que mas me gusta, a nivel personal y como no con los mios. Un abrazo company Joanet!!

      Elimina
  6. Bonita ruta, si señor.... y explicarla mejor no se puede, despues de leerla estoy segura que si me decido hacerla, cuando estuviera allí, no me resultaría nueva parecería que ya la hubiera hecho contigo en algun otro momento.
    Me encantan las fotos y el sentimiento que le pones, gracias por compartirlo con nosotros.....
    saludosss

    ResponElimina
  7. Muchas gracias Ana por el comentario. Compartir esto con vosotros es un placer, es gratificante. De la misma manera que me resulta a mi leeros en vuestras cronicas. Sin ir mas lejos, vuestra cronica sobre la subida al Suí en familia me ha quedado grabada de tal manera que genera un sentimiento constante de querer emularla, de subir alli i encontrar unas sensaciones semejantes a las que tuvisteis. Y si no es el Suí, pues que sea otro, pero de manera similar.

    un abrazo.

    ResponElimina
  8. Ruta del tot desconneguda per mi, amb trets d'història, cultura i natura com sempre inmillorable amb fotos que ens fan sentir en els llocs dels fets, una crònica digna de llegir... et felicito

    Salut bttro

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, moltíssimes de debó. Aquesta ruta m'ha marcat un abans i un després, entre d'altres coses perquè sense saber-ho, poc després de fer-la gairebé acabo com el del video...

      Elimina
  9. Joan, jo també m'he emocionat llegint la teva crònica (per segon cop, avui amb més temps) i veient el vídeo. Estic plorant, no sé si ho fa la coincidència amb la teva malaltia i la mort del meu sogre ara fa uns dies, però estic plorant. Tot i que intento controlar-me no puc evitar que les llàgrimes caiguin galtes avall...
    Ja m'he descarregat la ruta del wiki, només em queda fer-la quan el genoll m'ho permeti.
    Cuida't i segueix així, ens fas falta a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Sento molt lo del teu sogre. La vida es el valor més preciat que tenim i tot i que podem viure assaborint el màxim i amb plena consciència que un dia o un altre s'acaba la nostre o la dels nostres éssers estimats. sempre és un moment dur.

      Hem d'engegar amb noves motivacions, sense anar més lluny, després de veure la ruta del merdià verd, només desitjo refer-me i acumular forces perquè un dia la vull fer d'una tirada. Vull sentir aquesta aventura.

      Una abraçada i que millori aquest genoll.

      Elimina